divendres, 29 d’abril de 2016

DONA DECADENT

 Ramon Casas


Em vaig despertar literalment tirada en el sofà. Què havia pogut passar? La darrera cosa que recordava és que estava prenent el te amb la mare i un jove molt ben plantat, educat i segons ella, ric. Ja m'havia advertit: era la darrera ocasió per a salvar l'honor de la família, (i la fortuna). Si no aconseguia enamorar-lo, em quedaria per a vestir sants. I sembla que ho havia intentat amb afany! Per a perdre la vergonya, havia recorregut al xerès, i supose que ho havia aconseguit si s'ha de jutjar per la quantitat de vi que restava a l'ampolla. Llavors, què havia fallat? Per què la mare feia aquella cara de gos? No parava de remugar dient que jo anava de mal en pitjor, que era una dona decadent. Sembla que m'havia insinuat descaradament i el noi havia pegat a fugir. No podia creure-ho. M'havia rebutjat per no fer-me l'estreta! Havia rebutjat el meu cos, perfecte a força de no menjar dolços!
Em vaig alegrar que se n'hagués anat. Aquests eren els pitjors. Donaven lliçons de moralitat i després visitaven les cambres de totes les noies del servici.
Quan vaig aconseguir aixecar-me, el cap m'esclatava. A la mà tenia un llibre: El manual de las buenas costumbres.
Vaig fer sonar la campaneta i vaig demanar al majordom una pastilla per al mal de cap i una safata de pastissos.
Ell s'ho havia perdut. Jo acabaria casant-me amb un vell verd que no li faria ascos a les meves carns. I amb una mica de sort es moriria aviat deixant-me una gran fortuna. On estava la decadència?


Relat per a participar en http://relatsconjunts.blogspot.com/2016/04/jove-decadent.html


12 comentaris:

  1. O sigui que si es feia l'estreta res de res i amb les insinuacions tampoc...Doncs a viure la vida sense angoixar-se, que els Sants també necessiten algú que els vesteixi...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ningú vestira els sants, sempre anirien nuets

      Elimina
  2. A vegades deixen un marge tant estret de maniobra que val més engegar-los a pastar fang. A la mare i al pretendent. Potser ha tingut sort que les coses hagin anat així, oi?

    Em sembla bé que mengi els pastissos, finalment potser no li caldrà cap vell verd... i s'espavilarà tota sola, que val més sol que mal acompanyat.

    Petonets, bonica!

    ResponElimina
  3. Tens raó. Val més sol que mal acompanyat

    ResponElimina
  4. Si tot és tan decadent, no hi ha prespectiva. Aquesta noia... ja sap que no cal obeir sempre? Per mi que li caldria ampliar els seus horitzons i veure una mica de món.

    ResponElimina
  5. Ni pretendents moralistes i impertinents ni vells rics i xarucs.
    Que es casi amb el pastisser i li endolcirà la vida.

    ResponElimina
  6. Crec que has buscat la millor solució, jo mateixa li la recomanaria

    ResponElimina
  7. El xerès fa veure la vida d'una altra manera i els pastissos porten ... la felicitat.
    Un bon relat. Bona tarda Mari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Pere. Els llibres també porten la felicitat, però no aquest!!!

      Elimina
  8. Jo no en sé d'escriure així de bé...

    ResponElimina
  9. Gràcies Helena. Jo pense que sí. El que passa és que tinc molta imaginació.

    ResponElimina