dimecres, 1 de juny de 2016

L'ORENETA



Fa dos dies, un dia d’aquests  lluminosos que ens regala l’estiu, vaig sentir un cop en el meu balcó. Vaig treure el cap per veure què havia passat, i allà, entre els tests de geranis estava. Una oreneta tan petita que cabia dins de la meva mà. Potser caçant al vol algun insecte, o enlluernada pel sol del Mediterrani, s’havia estavellat contra els vidres.
En un primer moment pensava que estava morta, però no. Semblava que només s'havia espatllat la poteta. La vaig mirar amb atenció. Era tan bonica! M’agradava observar al començ de l’estiu, les orenetes en esbart com si tornaren d’enlloc, majestuoses i elegants, apropar-se fregant l’aigua de les basses amb el bec o les ales.
Me la vaig apropar al pit perquè no s’espantara, i vaig recórrer tota la casa, obrint i tancant armaris, buscant un lloc on es trobara segura i no pegara a fugir.
Finalment vaig fer una espècie de niu amb un pilot de cotó-en-pèl i la vaig deixar. Em vaig posar una miqueta de pa remullat a la mà, i amb un escuradents li'l vaig apropar al bec. Tot va ser debades, no volia menjar ni beure.
Aquest matí, quan m’he despertat, he anat a veure-la. L’he agafada. Gairebé podia sentir el batec del seu coret.
Pensava que s’acostumaria a mi, però no. Amb mi potser se sent segura, però empresonada. Amb una pota ferida pot viure, però la malaltia de la tristesa és mortal de necessitat.
Així que al capvespre, he obert de bat a bat les portes del balcó. Un cel immens, com un mocador gegant de seda pintat amb diverses tonalitats de blau, amb pinzellades blanques i ataronjades, s'ha mostrat  als meus ulls.
He agafat l'oroneta, he obert les mans i l'he deixada anar.
L’he vista creuar, com un llampec, els núvols que semblava que li mostraven el camí cap a l’horitzó que ella cercava.

(Relat escrit per a la proposta de Relats conjunts)

17 comentaris:

  1. Els ocells, com les persones bolen ser lliures... Una història bonica, d'amor pels animals, per ells imper la seva llibertat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia la cançó, encara que la presó siga d'or, no deixa de ser presó.

      Elimina
  2. Preciós relat...Cap oreneta es pot resistir a la crida de la llibertat, en forma d'un cel de mil colors!
    Petonets Mari.

    ResponElimina
  3. Es difícil resistir-se a la crida de la llibertat, sigues oreneta, o qualsevol ésser viu.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. No es pot posar barreres a la llibertat, els esperits lliures no aguanten entre quatre parets.

    ResponElimina
  5. Tens raó, a tothom li agrada volar.

    ResponElimina
  6. Respostes
    1. "Hasta el infinito...y más allá".
      Coses dels nets.

      Elimina
  7. Em fas pensar en una de les meves darreres entrades en un dels meus blogs...

    ResponElimina
  8. Potser els mons interiors d'algunes persones, sobretot els que escrivim poesia, tenen punts de connexió.

    ResponElimina
  9. ara vola lliure .....un escrit que fa pensar i és tendre

    ResponElimina
  10. Com bé dius, s'hauria mort abans de tristesa per la manca de llibertat que no pas per la ferida... Un conte molt tendre però trist. I molt ben escrit. Tens una gran capacitat per comunicar amb l'escriptura, Mari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les meves histories solen ser tristes, al menys les que més m'agraden.
      Moltes gràcies pels teus comentaris tan afalagadors. Es un plaer llegir-los.

      Elimina
  11. Bonic i tendre relat. A mi em sembla que el cant d'un ocellet en una gàbia és més trist i apagat que quan escoltem el cant del mateix animalet en llibertat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense cap dubte. La llibertat es molt valuosa.

      Elimina