dissabte, 25 de juny de 2016

LA NOVENA ONADA


                                                                                            Ivan Aivazovsky


Amb prou feines es va aixecar. Els peus no l’obeïen, i arrossegant-los es va dirigir a la cuina amb la intenció de fer-se un cafè. Però només sentir l'olor, va començar a notar nàusees, com ahir i abans-d’ahir i l’altre i tots. Coneixia molt bé aquells símptomes, els patia tots els estius des de feia temps.
Va seure al sofà, i amagant el cap entre les mans, va començar a plorar. De fet era l’única cosa que feia. Ni dormir, ni menjar, només plorar, i ni tan sols això el descansava. Per què l’envaïa aquella angoixa? Per què sempre a ell?
No hi havia resposta. Ningú la tenia. Intentava pensar que demà tot seria millor i de mica en mica passaria, però sabia que no, que hauria de lluitar, i no tenia ni força ni ganes d’anar al metge per contar-li sempre el mateix i escoltar sempre el mateix. No volia viure així. Abandonava la partida.
A la vesprada, la seva germana, per donar-li ànims, li va ensenyar la foto d’un quadre. Estava escrivint un relat per al blog i volia saber la seva opinió.
Va aixecar els ulls i la va mirar. La novena onada. La imatge d’uns homes agafats a uns taulons de fusta enmig d’una tempesta en un mar brau, furiós. Com devien estar de desesperats per mamprendre aquell viatge cap a un futur incert. No podien perdre res, perquè res tenien. Fins i tot la dignitat se la va quedar el mafiós que els havia venut un viatge al paradís i els havia donat un bitllet cap a l’infern. Fugien de la fam, de la guerra, de la mort. Alguns d’ells haurien perit ja en la tercera o la quinta onada, qui sap. Els que  restaven s’aferraven a la vida esperant un miracle. Quin delicte havien comès? El dit de quin déu havia decidit que havien de néixer en un país on els poderosos lluitaven per uns interessos als quals ells eren aliens?
El va fer pensar. Es vaig escodrinyar a si mateix. És veritat que ell també es trobava enmig d’una tempesta, que no sabia quant de temps duraria, però també sabia que si volia, arribaria a bon port. Amb quin dret, doncs, no volia seguir lluitant? Li semblava fins i tot immoral rebutjar l’ajut que li oferien els que l’estimaven.
Va despenjar el telèfon i va marcar el número. De l’altre costat, la resposta:
-Salut mental, diga’m...

                         (Relat escrit per a la proposta de relats conjunts.)

11 comentaris:

  1. Un salva-vides a l'altre costat del fil.
    La tempesta amainarà.

    ResponElimina
  2. Un relat molt ben escrit i molt actual...De vegades, les desgràcies dels altres, ens sacsegen l'ànima i ens adonem que sempre hi ha un pitjor i que si lluitem ens en podem sortir, encara que sigui demanant ajuda als altres!!!
    Bon vespre, Mari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la majoria de vegades, sense ajuda no podem sortir. Bona nit.

      Elimina
  3. Un bon relat, molt ben explicat, molt actual i molt "de veritat". Per sort sempre hi ha alguna cosa que ens fa reaccionar el positiu.

    Una abraçada, Mari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Cal veure les coses que ens fan reaccionar, però de vegades tenim una venda als ulls.

      Elimina
  4. La comparació de vegades ens fa adonar de moltes coses. Sempre en trobarem que estan pitjor i que fan absurda la nostra dèria de queixar-nos.

    ResponElimina
  5. Diuen que les comparacions sempre son odioses, doncs mira no, de vegades ens obrin els ulls.

    ResponElimina
  6. És molt complicat quan s'està en aquest estat, però sempre hi ha una llum, encara que no ho sembli.
    Molt bon relat, n¡na!

    ResponElimina
  7. Gràcies. Sempre hi ha una llum, però de vegades es difícil veure-la.

    ResponElimina
  8. A l'ambulatori del Clínic la majoria de vegades no contesten. No és gens fàcil, hi has d'anar en persona una vegada i una altra.

    ResponElimina