dissabte, 1 d’octubre de 2016

RELATS CONJUNTS: TERRA LLAURADA



Joan Miró, 1923-24, Terra llaurada


Acabava de sortir de la consulta de Manel, el psicòleg. Des que va patir la depressió, el visitava de tant en tant, quan tenia els ànims per terra.
-  El que et passa a tu, Rosa, és que ets molt sensible, i els que sou així, teniu un caràcter més depressiu. Res d’important.
-  Maleïda sensibilitat! Em fa patir. La gent no em comprèn i em trobe sola.
-  Però tu ets així! I no pots pretendre que tots siguen com tu. Als que no són com tu, potser no els afecta el mateix.Tu t'emociones i plores per unes coses, i ells per altres ben diferents. Mira, per posar-te un exemple, un home que arriba a casa, seu al sofà, posa els peus damunt de la tauleta i gaudeix mirant un partit de futbol mentre es pren una cervesa i es fuma un puro, difícilment caurà en una depressió. Per a ell, un poema és “no te escucho, cartucho” i una pintura... abstracta, posem per cas, no és art. Segurament diria: “Això ho faig jo amb els ulls tancats".
  És millor ell? És pitjor? Ni una cosa ni l’altra. Ell no patirà com tu, però tampoc gaudirà com tu de les de les petites coses, d’aquelles que no es veuen amb els ulls. Dóna gràcies, doncs, per ser com ets. Demà ho veuràs tot d’un altre color.
Déu meu! Estava descrivint el seu marit!!
Aquell dia, després de dinar, ella li va dir:
- Joan, vull comprar una reproducció d’una obra d’art que m’agrada molt. Fa temps que la vaig veure en una botiga de decoració, i vull penjar-la al saló.
- Sí dona, compra el que vulgues.
- Com que no puc anar a Nova York a veure l’original, em conformaré amb la reproducció.
Així que a la vesprada, va anar i la va comprar.
- Joan!! -li va dir tota devanida quan ell va tornar-, vine a veure el quadre! Mira, es diu “Terra llaurada”.
- I on veus tu això? Si tu vols, el penge, però jo no li trobe ni cap ni peus. I què t’ha costat?
- 300 euros -li va dir ella amb una mica de por.
Se li va girar la boca al tos.
- 300 euros? Tu estàs boja? Si això ho faig jo amb els ulls tancats, quatre perots i ja està.
-Vinga, posa la tele que estic perdent-me un partit de xampions molt interessant.
I se'n va anar mormolant cap a la cuina, -300 euros!
Va agafar una cervesa, va seure al sofà, va acomodar els peus damunt la tauleta i es va posar a mirar la tele.
-Falta! faltaaa! Mare de Déu quin àrbitre. 
Manel tenia raó. El Joan era un ximplot. Bona persona, sí, però un ximplot.
Ella va entrar al saló, el va mirar i li va dir:
-Vols un puro també?
-Goool! -va ser la resposta.

14 comentaris:

  1. El món n'està ple de Joans... i per descomptat també de Roses...
    No es pot tenir tot...

    Una molt bona història, Mari, real com la vida mateixa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, al mon hi ha massa Joans i Roses. No hi ha un terme mig?

      Elimina
  2. Una vegada en una taula rodona parlant de la sensibilitat dels joves una adolescent em va comentar," és que si som sensibles patirem més" i jo li vaig dir que segurament, però també gaudiriem més de la vida, perquè no hi passariem sense pena ni glòria...
    Petonets, Mari.

    ResponElimina
  3. Segurament sí, però em pregunte si està equilibrat el que patim amb el que gaudim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs de vegades l'equilibri falla una mica, tens raó!

      Elimina
  4. És difícil controlar els estats depressius. El que per a algú és una fotesa, per a algú altre és angoixa, tristesa, llàgrimes.
    300 euros no són res, si a la Rosa li han servit per alegrar uns dies la seva vida.
    és molt real aquesta història. La recomanaré a una persona estimada que darrerament ha caigut en depressió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. 300 euros no són res per a la Rosa, però i per al Joan... ai per al Joan.

      Elimina
  5. ben real com la vida el món és ple dels qui jo anomeno cervesa samarreta imperi i peus al sofà ....potser els deprimeix altra mena de coses...la depressió fer cas als professionals i escriure i trobar o inventar-se noves il·lusions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó. Escriure és una bona medicina contra la depressió.

      Elimina
  6. Però el mateix psicòleg ja diu que ningú és millor que ningú altre. A més, també hi ha una escala de grisos entre les dues postures.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que el millor és un gris dins de l'escala, però, com trobar-lo? De vegades és difícil encertar amb l'elecció.

      Elimina
  7. M'agrada aquest relat dóna color a una vida grisa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Per sort en la vida rés ni blanc ni negre ni gris. Hi ha color. Només cal buscar-lo.

      Elimina
  8. Potser ara pot penjar la litografia al costat de la televisió, es passarien hores asseguts al sofà.

    ResponElimina