Ja feia molt de temps que estava sol. Els seus amics, amb
els quals un dia havia format un bosc, havien anat morint-se de mica en mica de
pura sequera. I allí romania ell un dia i un altre, gairebé nu i amb l’única
companyia del sol i el cel ras. Ni un mal núvol que donés treva a la calor dels
dies. Ni tan sols els ocells gosaven parar-se en les seves branques. De fet
feia molt de temps que no en veia cap.
Ja s’havia acostumat a la soledat, i amb prou feines
recordava el soroll del vent o de la pluja, però tant de temps sense una gota
d’aigua que amainara la set de la terra clavillada, el feia pensar que li aguardava
la mateixa sort que als seus companys. I francament, no sabia què era el
millor, si demanar als déus aigua per sobreviure, o que un raig el partira
en dos.
Aquell dia, el va despertar una pluja intensa. Quasi no
recordava aquella sensació tan
agradable! No sabia molt de temps duraria aquell regal del cel, així que va
moure les branques per banyar-se fins la medul·la.
Va ploure molt de temps dia i nit, i la terra, que al
principi es bevia tota l’aigua, va acabar xopada i al seu voltant es va formar
una bassa immensa que no deixava veure el sòl quan baixava els ulls. Davall d'ell,
un gran mirall que reflectia el gris del cel i la seva figura. I va sentir que
mai tornaria a estar sol, perquè ara tenia un germà. Ell i el seu reflex eren
dos bessons siamesos units per sempre pels peus.
Participació en la proposta d'Antaviana.
