dissabte, 28 de gener de 2017

SOIR BLEU

Soir bleu. Edward Hopper, 1914.

Totes les vesprades Denis anava al mateix cafè. Li agradava seure en la terrassa mirant el Sena i fumar un cigarret o dos o tres, i totes les vesprades les mateixes cares: El mariner de la gorra que semblava esperar l’amor que va deixar en aquest port, el pintor de Monmartre i algun altre assidu amb els quals gaudia xarrant una estona, el seu metge i la seva esposa...Sempre la mateixa gent i a la mateixa hora.

Fa una setmana, quan el Dr. Vipont el va veure entrar a la consulta, no va fer bona cara. L’havia cridat perquè anara a veure el resultat d’unes proves que li havien fet. La maleïda tos de tots els matins...
Li va dir que tenia una malaltia als pulmons i que havia de deixar el tabac, que el veia tots els dies a la terrassa de la cafeteria encenent un cigarret darrere l’altre i així no anava enlloc. Denis li va prometre que ho faria mentre pensava- començaré demà-, i aquest demà mai no arribava.

Cada dia sortia de casa amb la ferma decisió de no fumar, de fet no portava tabac, però en arribar al cafè comprava cigarrets a la cambrera que, lleugera de roba i amb les galtes vermelles, passava amb la safata oferint-los als clients.
I cada dia, les mateixes paraules del metge reganyant-lo, les mateixes mirades, els mateixos gestos de reprovació... Fins que va dir prou.

Es va posar el vestit de pierrot amb el qual tantes vegades havia passejat pels carrers de Paris oferint flors i somriures, es va maquillar acuradament i va enfilar cap al cafè. En arribar va seure i va encendre un cigarret. El fum va inundar el seu cos primer i l'ambient després. Ningú el va reconèixer. El mariner va seguir esperant el seu amor, el metge  va saludar educadament llevant-se el barret, fins i tot el pintor li va oferir fer-li un retrat.

Tan sols la cambrera de les galtes vermelles va saber qui era i el va mirar amb tristesa. A partir d'aquell dia, cada vegada que Denis anava a comprar-li tabac, ella li donava una flor. Les flors no li farien mal, li deia. Un dia i un altre i un altre, fins que va reunir un gran ram. Ja no li'n cabien més, i va decidir deixar l'habit. I ho va aconseguir!! Només feia falta voluntat.

Seguint la proposta de Relats Conjunts

24 comentaris:

  1. Si ho va aconseguir, va valdre la pena !!

    ResponElimina
  2. Una bona amiga la cambrera. Tot i perdre la venda, li salvà la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant! A mi me'n faria falta una de cambrera.

      Elimina
  3. Hi ha coses que valen la pena i cal fer l'esforç... si algú t'hi ajuda d'una manera original i divertida, millor. Bona idea, la cambrera...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Millor les roses que el tabac. Ni punt de comparació!!

      Elimina
  4. una molt tendra i bonica manera de vèncer al tabac, amb flors! molt bon relat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo tots trobarem una manera tan bonica.

      Elimina
  5. Ja li pot donar les gràcies a la cambrera!

    ResponElimina
  6. Potser sí que allò que la voluntat no acaba de poder assolir ho soluciona l'estima d'una persona amiga; de fet, sé que és així en més d'una ocasió. Bravo per la cambrera i bravo pel conte, Mari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Jo que estic plantejant-me deixar de fumar, crec que necessitaria una cambrera per vèncer l'addicció.

      Elimina
  7. No hi ha con proposar-s'ho i que algú t'ajudi. Bona història!

    ResponElimina
  8. Sempre és més fàcil deixar-ho amb un somriure al costat, amb una flor, que no amb amenaces, amb cares serioses i tot aquest ventall de desaprovació. Moltes vegades la voluntat existeix, però necessita d'algú que l'alimenti, que la provoqui, una rosa ha aconseguit el que totes les advertències del metge no han aconseguit, només el amagar-se. Doncs vinga a regalar roses!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser li n'hauré de regalar un ramell sencer, a veure si s'anima a deixar-ho...;

      Elimina
    2. Tens raó. Amb flors i bells mots dels bons amics serà més fàcil.

      Elimina
  9. La realitat de saber triar el color de la bellesa,a canvi d'un mon en blanc i negre.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, tens raó. És molt trist estar atrapada en una addicció.

      Elimina
  10. És trobar el moment, la paraula, el gest...però fins arribar a aquest punt se'ns fa tan difícil!
    Podríem estar hores parlant del tema, començant per la hipocresia d'uns quants, però millor en una altra ocasió, ara vull felicitar-te pel teu relat.
    Aferradetes!

    ResponElimina