dilluns, 23 de maig del 2016

HOMENATGE A BENILDE GUILLÉN

Quan he sortit de casa estava plovent. Havia discutit per telefon amb Eduard. Ha estat l'amor de la meva vida, i estic segura que ell sent el mateix per mi, encara que hagen passat els anys.
-Deixa-ho córrer o acabaràs perdent la seva amistat, m'ha dit el meu fill, però jo sóc cabota, i no m'agrada deixar les coses a mitjan fer.
Quan l'autobús ha arribat a la parada, havia deixat de ploure. He enfilat el camí del parc. He pujat les escales de pedra blanca que hi donen accés. A les parets, una pintada que han intentat esborrar sense massa èxit. Encara s'endevina la creu gammada. Colla de vàndals -he pensat.
He anat endinsant-me, trepitjant la catifa de fulles que la tardor ha escampat per terra cap al gran roure on havia quedat amb Eduard.
 Al peu d'un banc, hi havia un llibre banyat i ple de fulles que algú dels qui tenen costum de fer book crossing en aquest parc devia haver deixat. L'he agafat i li he fet un cop d'ull mentre l'eixugava amb els "kleenex" que duia a la butxaca.


                                                                PABLO NERUDA
                                                                
                                                      CONFIESO QUE HE VIVIDO

Ai  Déu meu, Neruda! Quants anys i quants records!
Quan jo estudiava a l' institut, Benilde, la professora de literatura castellana, ens va fer llegir un llibre d'ell, Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Això va despertar en mi l'interés per la poesia. Va ser  durant molt de temps el meu llibre de capçalera. Me'l sabia de memòria. Encara recorde alguns versos: Todo lo llenas tú, todo lo llenas... Me gustas cuando callas porque estás como ausente... Es tan corto el amor y es tan largo el olvido...

 He començat a llegir el llibre. Una autobiografia que sembla molt interessant. Quan me n'he adonat, ja no podia llegir, no hi havia claror.
De camí a casa, m'he donat compte que Eduard no havia acudit a la cita i ni tan sols l'havia trobat a faltar. Fins i tot m'he alegrat que no vingués. Com és possible que en tota la vesprada no haja pensat ni un moment en ell? L'amor és el sentiment més important en la vida de tothom. Aleshores, com ha pogut un llibre fer-me oblidar que la persona que jo estime no haja vingut a trobar-se amb mi? Hauria de ser a l'inrevés. Fa uns dies, fa unes hores, el fet que ell no estigués al parc, no m'hauria deixat ni tan sols parar esment en el llibre. He tornat remugant què és el que estava passant. Potser no és amor el que jo sent per ell? Potser que a força de tenir-lo-hi, donant-me suport, he confós sentiments? M'ho havia de plantejar molt seriosament.

En arribar a casa ja era de nit. M'he descalçat i m'he servit una copa de vi. La llum roja del contestador parpellejava. Era un missatge d'Eduard. Em deia que no havia acudit perquè no gosava dir-me a la cara que m'estima molt com amiga, però res més.
Les seves paraules m'han fet reflexionar. Ningú mana en el cor d'un altre. Ni tan sols en el cor propi.
He pensat donar-me un temps per aclarir les meves idees. Ara mateix no sé el que vull. Potser els dos sentim el mateix. Demà, a la llum del dia, veuré les coses d'una altra manera i podré quedar amb ell encara que només siga per parlar i prendre un cafè. És el que fan els bons amics, no?

Relat escrit per a la prosposta d'Antaviana.
                

dijous, 19 de maig del 2016

SABATES VELLES


Hi havia una vegada un parell de sabates velles...Pertanyien a Miquel, (encara que ell es feia dir Crispí), un còmic que anava de poble en poble fent jocs de mans, cançons...  per camins de terra i fang amb una vella carreta tirada per un ruc famèlic. Sempre a peu. El ruc amb prou  feines podia amb el carro.
En caure el sol, es vestia amb una túnica vermella, s’embolicava el cap amb un mocador daurat i es pintava els ulls amb un llapis negre atzabeja. Començava l’espectacle!
Aquell dia, quan van arribar al poble, Crispí es va descalçar. Havia estat un viatge molt llarg i dur.

Les sabates, en veure’s lliures dels peus que les ocupaven, exhaustes com estaven, van tancar els ulls i van obrir la boca en un llarg badall. Mai la van poder tornar a tancar.
Quan Crispí les va veure, blasfemant i maleint la seva sort, les va portar a casa d’un home que apanyava una mica de tot: sabates, paraigües, cadires de boga...
Allí les va deixar. El sabater, els va cosir la boca, els va posar mitges soles, i a força d’untar-les amb betum, estaven tan lluents que semblaven noves.
Les va deixar en una prestatgeria i van esperar un dia darrere l’altre, omplint-se més i més de pols, que Crispí passara a arreplegar-les.
El sabater fins i tot les va voler vendre, almenys per a traure els cèntims que havia gastat en arreglar-les. Però a ningú li anaven bé. A uns els venien grans, a uns altres els estrenyien els dits. I és que a força de no conèixer altres peus, ja no aprofitaven per a ningú.
Al començ, quan s’obria la porta, obrien els ulls per si era Crispí, però a poc a poc van anar perdent l’esperança i l’interès. Feia igual qui entrara. Mai sortirien d’allí.
Aquell dia van escoltar la veu d’una noia que deixava alguna cosa per a reparar. El sabater ho va deixar al costat d'elles. De normal ni s’immutaven, però eixa vegada van sentir una olor que no era la de sempre. Estaven acostumades a l'olor de suor i de pols que feien les sabates que hi deixaven, però aquesta era diferent, com de net i d'aire. I van obrir els ulls. Era una sabata platejada i lluent d’eixes de taló molt elegant.
-Hola, fa molt que esteu ací? Va dir.
-Ui, un fum. Es veu que Crispí no tenia diners per a pagar la reparació, i mai va tornar.
-Crispí? el mag?, el que du un mocador daurat al cap?
Van obrir uns ulls com a plats, -Sí, el coneixes?
-I tant! Tothom el coneix. Actua en els millors teatres. Comparteix representant amb la meua propietària.
-Representant? Què és això? I qui es la teua propietària?
-Mare meua! On heu estat els darrers anys? Ella es Teresa Arriaga, la millor cantant d’òpera.
s igual, mai tornarà a per tu. Nosaltres ja ho coneixem això.
-No, no. Només necessite uns puntets. Ella ens cuida molt. Quan acaba la temporada de representacions, ho porta tot, vestits, sabates, barrets, al seu museu perquè tot el món ho puga veure.
-Quina sort -va dir una d'elles tristament.
 Se m’ha acudit que podria demanar-li que se us emporte i així podreu sortir d’ací. Segur que troba algun racó per a vosaltres.
Una sabata va saltar d’alegria, mentre l’altra li deia alguna cosa a cau d’orella.
-No està contenta la teua germana? -va dir la sabata elegant.
-Sí, molt. Només diu com són d’injustos els homes. Quan tenen diners i triomfen s’obliden dels qui els van ajudar i van ser fidels.
-Sí, té raó, és una llàstima.



Aportació per a la proposta d'Antaviana


diumenge, 15 de maig del 2016

TANCA ELS ULLS


                                                                                           Imatge de Mattia Merlo


Tenia catorze anys, un fum de somnis i llibres, molts llibres. De fet era l' única cosa que tenia. Recordava amb enyorança els anys quan era petita. Era tot tan bonic..
El pare va emigrar a Alemanya quan va morir la seva mare, i al cap d'uns anys va tornar amb una xicoteta fortuna i una dona.
Havia heretat dels seus pares un tros de terra i una casa en un poblet abandonat de la mà de Déu enmig de la muntanya. I en aquella terra inhòspita va alçar una petita fàbrica de caixes de fusta d'aquelles que es fan servir per a portar la fruita.
Aquest negoci ens permetia viure mitjanament bé i a més a més donava treball a deu o dotze famílies del voltant.
A la mare li agradava molt llegir, i amb els anys havia assolit reunir un bon grapat de llibres que omplien prestatgeries i prestatgeries en una habitació que era la joia de la casa. També conreava amb passió un petit jardí aconseguit robant-li uns metres a la muntanya. Hi havia gespa i geranis i sobretot roses, moltes roses.
Però aquella vesprada d’estiu, una tempesta d’aquestes que duren deu minuts, ho va fer tot malbé. Els llampecs creuaven el cel de dalt a baix esquinçant-lo com si fóra
un gran llençol gris.
Un llamp va caure a pocs metres i en un obrir i tancar d’ulls, tot estava encès. Les flames pujaven cap al cel en una dansa malèfica que ho arrasava tot, i tot va quedar reduït a cendra en un tres i no res.
Quan el pare va tornar de la fàbrica, havia envellit cent anys. Tenia l’ànima ferida de mort. Mai va aixecar el cap.
-Maleïdes asseguradores, murmurava entre dents sense parar. I va morir al cap d’un any de pura tristesa.
La mare va vestir de dol el cor i els ulls, i va quedar sense ganes ni força per fugir d’un passat que ens ofegava, aferrada a la llosa d'una tomba on ni tan sols flors podia portar. Tot estava arrasat.
Aquella vesprada vaig sortir com cada vesprada. Dins de la casa feia una calor humida insuportable.
Em vaig deixar caure sota un dels pocs arbres que quedaven verds. Llegia, tancava els ulls recolzant el cap damunt dels braços i somniava, com m’havia ensenyat la mare.
-Amb un llibre, pots viatjar i ser un aventurer, un detectiu, el que vulgues. Només has de desitjar-ho -em deia ella.
Quan em vaig aixecar, un sol tebi s’amagava per damunt de les muntanyes de cendra, i només per un instant, vaig veure el jardí verd, amb les roses de la mare.
Amb els peus nus, trepitjant la gespa que no hi era, amb aire resolt, em vaig dirigir cap a la casa.
Ara em sentia poderosa i lliure.
- Mare, anem a fer les maletes.
- On anem?
Cap a la vida, mare, cap a la vida.

dilluns, 9 de maig del 2016

divendres, 6 de maig del 2016

ESOS LOCOS BAJITOS





1. «No em seguiu a mi, seguiu el nen.»

 2. «L'instint més gran dels nens és alliberar-se dels adults.»

3. «Una forma de saber si la intervenció educativa és correcta és veure si el nen és feliç.»

4. «Quan un nen se sent segur d'ell mateix deixa de buscar l'aprovació dels altres.»

5. «Sembreu en els nens idees bones, encara que no les entenguin. Els anys s'encarregaran de desxifrar-les en el seu enteniment i de fer-les florir en el seu cor.»

6. «Deixeu que siguin lliures, aquesta és la tasca bàsica de l'educador.»

7. «Allibera el potencial de l'infant i ell transformarà el món.»

8. «No podem crear observadors només dient "observeu", sinó donant-los el poder i els mitjans perquè aquesta observació sigui adquirida a través de l'educació dels sentits.»

9. «La feina dels nens és jugar.»

10. «La millor ensenyança és la que utilitza menys paraules per fer el que toca.»

11. «Els moviments no només els fem per moure'ns. Cada moviment té un propòsit, sempre té una intenció.»

12. «Ajudem-los a fer-ho per si mateixos. Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament.»

13. «Si l'ajuda i la salvació han d'arribar, només pot ser a través dels nens.»

14. «El senyal més gran de l'èxit d'un professor és poder dir: "Ara els nens treballen com si jo no existís".»
 
                                                                                     Maria Montessori

 

dimecres, 4 de maig del 2016

SORPRESA



De vegades les coses,
arriben per atzar.
Sense esperar-les.