dissabte, 25 de juny del 2016

LA NOVENA ONADA


                                                                                            Ivan Aivazovsky


Amb prou feines es va aixecar. Els peus no l’obeïen, i arrossegant-los es va dirigir a la cuina amb la intenció de fer-se un cafè. Però només sentir l'olor, va començar a notar nàusees, com ahir i abans-d’ahir i l’altre i tots. Coneixia molt bé aquells símptomes, els patia tots els estius des de feia temps.
Va seure al sofà, i amagant el cap entre les mans, va començar a plorar. De fet era l’única cosa que feia. Ni dormir, ni menjar, només plorar, i ni tan sols això el descansava. Per què l’envaïa aquella angoixa? Per què sempre a ell?
No hi havia resposta. Ningú la tenia. Intentava pensar que demà tot seria millor i de mica en mica passaria, però sabia que no, que hauria de lluitar, i no tenia ni força ni ganes d’anar al metge per contar-li sempre el mateix i escoltar sempre el mateix. No volia viure així. Abandonava la partida.
A la vesprada, la seva germana, per donar-li ànims, li va ensenyar la foto d’un quadre. Estava escrivint un relat per al blog i volia saber la seva opinió.
Va aixecar els ulls i la va mirar. La novena onada. La imatge d’uns homes agafats a uns taulons de fusta enmig d’una tempesta en un mar brau, furiós. Com devien estar de desesperats per mamprendre aquell viatge cap a un futur incert. No podien perdre res, perquè res tenien. Fins i tot la dignitat se la va quedar el mafiós que els havia venut un viatge al paradís i els havia donat un bitllet cap a l’infern. Fugien de la fam, de la guerra, de la mort. Alguns d’ells haurien perit ja en la tercera o la quinta onada, qui sap. Els que  restaven s’aferraven a la vida esperant un miracle. Quin delicte havien comès? El dit de quin déu havia decidit que havien de néixer en un país on els poderosos lluitaven per uns interessos als quals ells eren aliens?
El va fer pensar. Es vaig escodrinyar a si mateix. És veritat que ell també es trobava enmig d’una tempesta, que no sabia quant de temps duraria, però també sabia que si volia, arribaria a bon port. Amb quin dret, doncs, no volia seguir lluitant? Li semblava fins i tot immoral rebutjar l’ajut que li oferien els que l’estimaven.
Va despenjar el telèfon i va marcar el número. De l’altre costat, la resposta:
-Salut mental, diga’m...

                         (Relat escrit per a la proposta de relats conjunts.)

dimecres, 22 de juny del 2016

HAIKUS DE COLORS: VERD


Claude Monet

Amants per sempre,
fulla i flor del nenúfar
i aigua estancada.



 Els verds s'estimen
Fulles, flors i aigua,
Els uns als altres.

              Carme Rosanas



 L'aigua florida
verdeja l'esperança.
Impressionista.

             Xavier Pujol.



 Blanquegen taques
dins la verdor de l'estany.
Hi ha un llit de fulles.

            M. Roser.



 Nenúfars fora.
Profunditat dins l'aigua.
Sentit d'un quadre.

          Helena Bonals

divendres, 10 de juny del 2016

NIT D'AMOR

Elin Bogomolnik
                                                         



En la nit fosca,
els estels i la lluna
tanquen els ulls.                                       
                                                                  



Sense mirar-se
els amants que s'abracen,
es saben veure.
         
    Carme Rosanas



 En la nit fosca,
la lluna i els estels
són com escletxes.

          Helena Bonals



 Reflex de somnis,
la lluna i les estrelles
si embadaleixen.

        M Roser



 Nit de divendres,
és hora d'estimar-se.
Les copes buides.

       Xavier Pujol


 
Glops d'amor. Foll,
sota la llum dels astres,
creix el desig.

        Galionar



 Els amants dormen
els estels xiuxiuegen
la lluna els vetlla.

        Novesflors



 Al teus rínxols d'or
la nit s'engalana.
Llueix la lluna.

       Fanal Blau


 Rossa de nit
el blau s'ajaça
sobre el teu pit.


       Olga Xirinacs

dimecres, 1 de juny del 2016

L'ORENETA



Fa dos dies, un dia d’aquests  lluminosos que ens regala l’estiu, vaig sentir un cop en el meu balcó. Vaig treure el cap per veure què havia passat, i allà, entre els tests de geranis estava. Una oreneta tan petita que cabia dins de la meva mà. Potser caçant al vol algun insecte, o enlluernada pel sol del Mediterrani, s’havia estavellat contra els vidres.
En un primer moment pensava que estava morta, però no. Semblava que només s'havia espatllat la poteta. La vaig mirar amb atenció. Era tan bonica! M’agradava observar al començ de l’estiu, les orenetes en esbart com si tornaren d’enlloc, majestuoses i elegants, apropar-se fregant l’aigua de les basses amb el bec o les ales.
Me la vaig apropar al pit perquè no s’espantara, i vaig recórrer tota la casa, obrint i tancant armaris, buscant un lloc on es trobara segura i no pegara a fugir.
Finalment vaig fer una espècie de niu amb un pilot de cotó-en-pèl i la vaig deixar. Em vaig posar una miqueta de pa remullat a la mà, i amb un escuradents li'l vaig apropar al bec. Tot va ser debades, no volia menjar ni beure.
Aquest matí, quan m’he despertat, he anat a veure-la. L’he agafada. Gairebé podia sentir el batec del seu coret.
Pensava que s’acostumaria a mi, però no. Amb mi potser se sent segura, però empresonada. Amb una pota ferida pot viure, però la malaltia de la tristesa és mortal de necessitat.
Així que al capvespre, he obert de bat a bat les portes del balcó. Un cel immens, com un mocador gegant de seda pintat amb diverses tonalitats de blau, amb pinzellades blanques i ataronjades, s'ha mostrat  als meus ulls.
He agafat l'oroneta, he obert les mans i l'he deixada anar.
L’he vista creuar, com un llampec, els núvols que semblava que li mostraven el camí cap a l’horitzó que ella cercava.

(Relat escrit per a la proposta de Relats conjunts)