Segur que tots heu escoltat la frase: Quina llàstima, tan
bona persona que era!! quan algú ha mort, oi que sí? Encara que només fa uns
dies estaven dient lo malparit que era i bla bla...
Quan portes molts anys convivint amb algú, amb qui has compartit totes les coses, les bones i les dolentes, acaba convertint-se en un moble més de la teva casa que mai té res a dir i de tant en tant et contesta d’una manera inconvenient, et vénen
ganes de sortir, tancar la porta i perdre’t on no et trobe ningú. Potser esperaves alguna cosa diferent per a aquesta etapa de la teva vida...
Però quan ets a les portes d’un quiròfan, el que està dins és
el teu “moble”, i no saps què està passant, ai amics, la cosa canvia. Dues hores, tres de no saber res, mirant angoixada la porta, esperant respostes, et fan recapacitar. En la vida res és només blanc o negre. Tu també calles massa, remugues massa i no és just culpar sempre l'altre. I et trobes demanant per favor a no sé qui, que res de dolent li
passe, que no vols perdre el company i
trobar-te en soledat, perquè sempre una paraula impertinent val mil vegades més que un permanent silenci.
Que vols dir-li que et fa molta falta per recórrer el camí
que et queda i quant l’estimes...abans que un dia algú et diga: quina llàstima, tan bona persona que
era!!